Sigo un poco tocado de la rodilla así que decido coger la bici y hacer 46 km alternando marjal y algo de montaña pero con escasa dificultad. Me gustan estas salidas porque me dejan pensar y pensando, además de recordar que tengo algo mal la rodilla, también pienso en que la moral la tengo peor y la tengo peor porque veo que los políticos que nos han tocado en suerte nos toman el pelo y ni los "progresistas" ni los otros nos defienden. No les importamos lo más mínimo. Iba dándole vueltas a una noticia que he leido no recuerdo donde pero supongo que sera en el periódico "Público" y que comentaba la revolución que han hecho nuestros amigos los Islandeses. Lo resumo: los Islandeses o Islandia o más concretamente sus bancos cayeron en las garras de la burbuja inmobiliaria y fueron los que más se endeudaron de toda Europa dejando al estado en la bancarrota (eso decían los noticiarios) . Cada Islandés debía no se cuantos miles de euros, una bestialidad. Pero mira tu por donde cuando el estado decide ir al rescate de esos facinerosos, los buenos y demócratas ciudadanos Islandeses piensan que eso no se debe hacer con el dinero del estado. El estado y sus políticos contraatacan diciendo que será el acabose del país pero los Islandeses no les hacen ni caso y en un referendun deciden que a los bancos ni un duro o euro. Evidentemente sobreviene la catástrofe que anunciaban los agoreros pero, que mala suerte, sólo afecta a los bancos que si que se van al garete pero el estado conserva su dinero y los super heroes Islandeses consiguen mantener su nivel de vida y continuan con un crecimiento nada despreciable. Y yo me pregunto¿ porqué nosotros no podemos ser como los Islandeses?
Para todas estas ideas me ha dado la ruta de hoy, pero al llegar a casa abro el correo y me aparece esto que os pongo a continuación y que viene a seguir la linea conductora de mis ideas:
per L'hora del Lector el dissabte, 19 / febrer / 2011 a les 12:30
Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
Manuel Baixauli
Yo si no nos sale aquí una revolución, pienso irme a vivir a Islandia si es que me dejan entrar.
Las fotos que hay alternadas entre el texto son de la ruta de hoy. La primera corresponde a la marjal del Romaní, la segunda y la tercera están sacadas cerca de la prisión de Picassent.
Os dejo la ruta que he subido al Wikiloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario